dilluns, 29 d’abril del 2013

La llum i el color: El Discurs del Rei

En aquesta entrada analitzaré una escena de la pel·lícula El Discurs del Rei pel que fa a la llum i el color. La escena és la següent:


La il·luminació, al meu semblar, és una llum suau que permet captar totes les escenes amb claredat, ja que no hi ha presència d'ombres sinó que es veu de manera clara la majoria de detalls. La il·luminació seria natural i artificial, depenen de l'escena hi ha llum del dia o de la finestra o bé làmpades. 

Pel que fa al color tota l'escena es mou en la mateixa tonalitat, són grisosos i seriosos, és a dir, tons freds: marrons, blaus, grisos, verds,... Fins i tot en els trossos on es troba en públic, continua en tons freds, és a dir no únicament en llocs tancats sinó que també dona la sensació de boira.

El moviment: La Intervención de Hugo

En aquesta entrada vaig a redactar una anàlisi del moviment del inici de la pel·lícula La Intervención de Hugo. Primer de tot, cal dir que va ser notícia pels nombrosos efectes especials que incloïa i va ser nomenada a 11 Oscars per qüestions tècniques. Segur que el nom de Martin Scorsese és comú per la majoria, doncs és el director d'aquesta pel·lícula que va donar tant a parlar.

Des d'un inici el moviment és continu, la pel·lícula s'inicia mostrant un engranatge mitjançant un tràveling lent i curt que s'acaba difonent en una vista nocturna de París. Continua fent ús del moviment rotant la càmera en panoràmica horitzontal, és a dir, va mostrant d'esquerra a dreta la ciutat de París, però no únicament lateral sinó que també va descendint. Seguidament, en un tall de transició canvia la panoràmica i la càmera va dirigida cap a una estació, on un cop dins es mou a través d'un dolly fins arribar al rellotge, fins al 01:50 aproximadament (el dolly consisteix en moure la càmera a través d'unes vies que permet acostar-se o allunyar-se). A través d'un contrapicat al que es va apropant trobem a Hugo, dins del rellotge.

Un cop trobem Hugo la càmera es estàtica ja que representa un angle subjectiu, és a dir, el que veuen els ulls d'ell. Es torna a realitzar una panoràmica que acompanya la noia del carro de flors. 

Finalment, s'acaba amb un tràveling que segueix al nen i es torna a veure en angle subjectiu.


Anàlisi d'una escena de Fills d'un Déu Menor

En aquesta entrada s'analitza una escena de la pel·lícula que hem anat treballant durant aquests darrers mesos. En el nostre cas, la nostra pel·lícula es titulada Fills d'un Déu Menor (en anglès: Children of a Lesser God). Va ser rodada al 1986 i té actors de gran reconeixement actual com William Hurt i Marlee Matlin. La pel·lícula es basa en la relació amorosa que creix entre els protagonistes, un d'ells sord. Les diferents posicions i maneres de pensar faran trontollar la relació, tot i que també compartiran moments emotius. És una pel·lícula estretament relacionada amb l'educació, ja que ell com a professor, esdevé la clau per a deixar enrere el concepte de sordmut i passar al concepte de sord (però no mut!), tot i que, ho aconseguirà en tots els casos? 

El següent vídeo és l'escena que analitzaré. Abans però, cal remarcar que no és una escena plenament expressiva verbalment, sinó que té una gran importància pel que fa a llenguatge no verbal.



    Un cop visualitzat, es pot observar que l'espai fílmic d'aquesta escena es situa en un restaurant, possiblement de Canadà ja que és on es va rodar la pel·lícula sencera. Pel que fa al temps fílmic és lineal, uns 4 minuts tal com marca el reproductor: decideix anar a ballar, balla sola, ballen junts i finalment una petita discussió, no hi ha cap salt en el temps ni es produeix cap el·lipsi.

    El moviment de càmera no és gaire elevat ja que la majoria de l'escena hi ha moviment estàtic, és a dir que la càmera no és mou sinó que són els personatges els que es mouen dins del quadre tot i que, s'apropa mentre ells comencen a ballar per la dreta (0.32) i segueix els moviments personatges en períodes molts curts.

    Al ser una escena que emfatitza el llenguatge no verbal, com podem percebre que ella gaudeix del ball sense que digui  paraula, els plans llargs creen un ritme lent que permeten fixar-nos en la majoria dels detalls, alhora que fan l'escena lenta i pausada. Considero que és un ritme sintètic, ja que com he dit, abunden plans llargs a un ritme lent que expressen aquesta monotonia però també sensualitat.

    L'escena comença amb un pla mig que permet enfocar la conversació que mantenen tots dos, seguit d'un pla general que ens ubica l'acció que van a realitzar, ballar, en aquest cas. Percebem que gaudeix del ball gràcies als primers plans que enfoquen la cara d'ella, tot i que també plans mitjans que van intercalant-se mentre balla. Els primers plans de 2:18 també permeten entendre l'escena sense que parlin cap dels dos, seguit d'un pla mig més pròxim que enfoca com ella es recolza en ell i finalitza amb plans mitjans mentre parlen.

    Els angles, al igual que el moviment, es mantenen tota l'estona igual, són angles normals a l'alçada del ull ja que permeten veure la trama de manera estàndard. L'ús de picats o contrapicats no tindria gaire utilitat o significat en aquesta escena.

    L'escena recull aquesta intensitat gestual en part gràcies a la il·luminació i color, els desenfoques enfoquen als personatges però també recreen una escena bonica estèticament. La il·luminació és artificial i els colors són suaus adequats a l'escena. Encara que és llum artificial, no considero que sigui una llum dura, sinó una llum suau amb ombres que creen la intenció de foscor nocturna però no pas de terror, que són ombres més marcades i opaques.

    El més important de l'escena, sense dubte, és la importància del so, ja que sense aquest no tindria cap mena de significat. Es fa ús de música diegètica, és a dir cançons ballables que escolten tant els personatges com els espectadors. La primera de totes s'anomena I'll take you there de The Staple Singers i la segona, la balada: I've been loving you too long de Otis Redding. Gràcies al so recrea l'escena i entenem l'escena com pausada i romàntica, en canvi, si canviéssim el so per un altre estil, tot i que no concordaria, permetria crear altres efectes.

    Per últim es fa ús de transicions per tall, és a dir, una rere l'altre sense cap mena de fosa, encadenat, cortineta o escombrat. No cal ús de transicions ja que tot succeeix en un mateix lloc i el temps és massa reduït com per abusar d'elles.