Crítica de la pel·lícula: Fills d'un Déu Menor

La pel·lícula estatunidenca Fills d'un Déu Menor, en títol original: Children of a Lesser God (1986) es basa en la obra de teatre de Mark Medoff, qui posteriorment va participar en l'adaptació de l'obra a la gran pantalla. La pel·lícula, de gènere dramàtic, va ser dirigida per Randa Haines i protagonitzada per actors d'alt reconeixement com William Hurt, qui dona vida a un professor d'escola per nens sords i Marlee Matlin, antiga estudiant de l'escola on després hi treballa. La pel·lícula, tot i que es apta per tots els públics en Espanya, va dirigida cap a un públic més adult que pugui seguir la trama i els diferents conflictes emocionals.

James Leeds (William Hurt) és un professor que arriba a una escola de nens sords de Nova Anglaterra decidit a ensenyar-los a parlar. Mitjançant la motivació i la persistència aconsegueix que la majoria dels seus alumnes comencin a desenvolupar-se en el llenguatge verbal. Al mateix temps, coneix a Sarah Norman (Marlee Matlin), de la qual s'enamora i a la qual també intenta ensenyar a parlar, però les experiències passades d'ella suposen un impediment per aconseguir-ho.

És una pel·lícula altament recomanable per a educadors ja que se'ns mostra un professor que a partir dels seus propis mètodes, l'esforç i la constància assoleix el seu propòsit educatiu: passar del concepte de sordmut a sord. També és recomanable al públic ja que més enllà que entretenir, permet fer-nos reflexionar sobre els principals temes de la pel·lícula i la interrelació d'aquests: la sordesa, l'amor i les emocions.

El suport audiovisual esdevé un element clau per seguir la trama, gràcies als primers plans i plans mitjans podem observar el llenguatge no verbal, és a dir, no únicament el llenguatge de signes sinó que també les expressions facials d'ella. A més a més, a través dels ritmes analítics, la pel·lícula té un caire més dramàtic, tot i que predominen ritmes sintètics, és a dir plans llargs que fan la pel·lícula més lenta. La majoria dels elements audiovisuals ajuden a seguir la trama com per exemple l'ús d'angles normals, la il·luminació i colors majoritàriament suaus o els moviments dins l'enquadrament.

Per finalitzar, m'agradaria destacar que és una pel·lícula amb moments emocionalment intensos que no resulten fàcils de seguir per a un públic no adult. La convivència entre els dos personatges i els diferents conflictes ens fan reflexionar i empatitzar, és a dir, intentar entendre per què actuen i reaccionen d'aquell mode. Sense cap dubte, com educadors, creure en les possibilitats dels seus alumnes a aconseguir certs objectius educatius esdevé un dels elements més significants de la pel·lícula i que crec que en un futur hem d'assolir.

La llum i el color: El Discurs del Rei

En aquesta entrada analitzaré una escena de la pel·lícula El Discurs del Rei pel que fa a la llum i el color. La escena és la següent:

La il·luminació, al meu semblar, és una llum suau que permet captar totes les escenes amb claredat, ja que no hi ha presència d'ombres sinó que es veu de manera clara la majoria de detalls. La il·luminació seria natural i artificial, depenen de l'escena hi ha llum del dia o de la finestra o bé làmpades. 

Pel que fa al color tota l'escena es mou en la mateixa tonalitat, són grisosos i seriosos, és a dir, tons freds: marrons, blaus, grisos, verds,... Fins i tot en els trossos on es troba en públic, continua en tons freds, és a dir no únicament en llocs tancats sinó que també dona la sensació de boira.

El moviment: La Intervención de Hugo

En aquesta entrada vaig a redactar una anàlisi del moviment del inici de la pel·lícula La Intervención de Hugo. Primer de tot, cal dir que va ser notícia pels nombrosos efectes especials que incloïa i va ser nomenada a 11 Oscars per qüestions tècniques. Segur que el nom de Martin Scorsese és comú per la majoria, doncs és el director d'aquesta pel·lícula que va donar tant a parlar.

Des d'un inici el moviment és continu, la pel·lícula s'inicia mostrant un engranatge mitjançant un tràveling lent i curt que s'acaba difonent en una vista nocturna de París. Continua fent ús del moviment rotant la càmera en panoràmica horitzontal, és a dir, va mostrant d'esquerra a dreta la ciutat de París, però no únicament lateral sinó que també va descendint. Seguidament, en un tall de transició canvia la panoràmica i la càmera va dirigida cap a una estació, on un cop dins es mou a través d'un dolly fins arribar al rellotge, fins al 01:50 aproximadament (el dolly consisteix en moure la càmera a través d'unes vies que permet acostar-se o allunyar-se). A través d'un contrapicat al que es va apropant trobem a Hugo, dins del rellotge.

Un cop trobem Hugo la càmera es estàtica ja que representa un angle subjectiu, és a dir, el que veuen els ulls d'ell. Es torna a realitzar una panoràmica que acompanya la noia del carro de flors. 

Finalment, s'acaba amb un tràveling que segueix al nen i es torna a veure en angle subjectiu.

Anàlisi d'una escena de Fills d'un Déu Menor

En aquesta entrada s'analitza una escena de la pel·lícula que hem anat treballant durant aquests darrers mesos. En el nostre cas, la nostra pel·lícula es titulada Fills d'un Déu Menor (en anglès: Children of a Lesser God). Va ser rodada al 1986 i té actors de gran reconeixement actual com William Hurt i Marlee Matlin. La pel·lícula es basa en la relació amorosa que creix entre els protagonistes, un d'ells sord. Les diferents posicions i maneres de pensar faran trontollar la relació, tot i que també compartiran moments emotius. És una pel·lícula estretament relacionada amb l'educació, ja que ell com a professor, esdevé la clau per a deixar enrere el concepte de sordmut i passar al concepte de sord (però no mut!), tot i que, ho aconseguirà en tots els casos? 

El següent vídeo és l'escena que analitzaré. Abans però, cal remarcar que no és una escena plenament expressiva verbalment, sinó que té una gran importància pel que fa a llenguatge no verbal.

Un cop visualitzat, es pot observar que l'espai fílmic d'aquesta escena es situa en un restaurant, possiblement de Canadà ja que és on es va rodar la pel·lícula sencera. Pel que fa al temps fílmic és lineal, uns 4 minuts tal com marca el reproductor: decideix anar a ballar, balla sola, ballen junts i finalment una petita discussió, no hi ha cap salt en el temps ni es produeix cap el·lipsi.

El moviment de càmera no és gaire elevat ja que la majoria de l'escena hi ha moviment estàtic, és a dir que la càmera no és mou sinó que són els personatges els que es mouen dins del quadre tot i que, s'apropa mentre ells comencen a ballar per la dreta (0.32) i segueix els moviments personatges en períodes molts curts.

Al ser una escena que emfatitza el llenguatge no verbal, com podem percebre que ella gaudeix del ball sense que digui  paraula, els plans llargs creen un ritme lent que permeten fixar-nos en la majoria dels detalls, alhora que fan l'escena lenta i pausada. Considero que és un ritme sintètic, ja que com he dit, abunden plans llargs a un ritme lent que expressen aquesta monotonia però també sensualitat.

L'escena comença amb un pla mig que permet enfocar la conversació que mantenen tots dos, seguit d'un pla general que ens ubica l'acció que van a realitzar, ballar, en aquest cas. Percebem que gaudeix del ball gràcies als primers plans que enfoquen la cara d'ella, tot i que també plans mitjans que van intercalant-se mentre balla. Els primers plans de 2:18 també permeten entendre l'escena sense que parlin cap dels dos, seguit d'un pla mig més pròxim que enfoca com ella es recolza en ell i finalitza amb plans mitjans mentre parlen.

Els angles, al igual que el moviment, es mantenen tota l'estona igual, són angles normals a l'alçada del ull ja que permeten veure la trama de manera estàndard. L'ús de picats o contrapicats no tindria gaire utilitat o significat en aquesta escena.

L'escena recull aquesta intensitat gestual en part gràcies a la il·luminació i color, els desenfoques enfoquen als personatges però també recreen una escena bonica estèticament. La il·luminació és artificial i els colors són suaus adequats a l'escena. Encara que és llum artificial, no considero que sigui una llum dura, sinó una llum suau amb ombres que creen la intenció de foscor nocturna però no pas de terror, que són ombres més marcades i opaques.

El més important de l'escena, sense dubte, és la importància del so, ja que sense aquest no tindria cap mena de significat. Es fa ús de música diegètica, és a dir cançons ballables que escolten tant els personatges com els espectadors. La primera de totes s'anomena I'll take you there de The Staple Singers i la segona, la balada: I've been loving you too long de Otis Redding. Gràcies al so recrea l'escena i entenem l'escena com pausada i romàntica, en canvi, si canviéssim el so per un altre estil, tot i que no concordaria, permetria crear altres efectes.

Per últim es fa ús de transicions per tall, és a dir, una rere l'altre sense cap mena de fosa, encadenat, cortineta o escombrat. No cal ús de transicions ja que tot succeeix en un mateix lloc i el temps és massa reduït com per abusar d'elles.

Les transicions

En aquesta entrada es comentarà els diferents usos de les transicions utilitzades en el següent vídeo:

Al contrari de la majoria de vídeos més formals d'Internet, aquest no s'inicia amb cap transició que introdueixi el tema del vídeo o el faci més bonic estèticament. 

La primera transició es produeix al 0:05, on s'aprofita l'apropament del noi amb la camiseta negra per donar pas a una altra escena. Tot i que, personalment, no se'n fa un bon ús ja que no relaciona dos escenes similars, ni és el mateix noi ni afavoreix l'estètica del vídeo. Aquesta transició pot ser molt útil per ajuntar escenes similars o bé d'una tonalitat fosca, és a dir que podria servir per introduir el noi amb la samarreta negre que s'apropa a el mateix noi entrant en una habitació fosca. És aquí on tindria més sentit aquesta transició.

Al 0:09 es fa ús d'un del efecte panning (més conegut com efecto barrido). Té més lògica que l'anterior transició ja que permet entendre que es dona pas a una escena diferent. Al 0:13, en canvi, trobant-se en la mateixa ubicació es fa un pas brusc d'escena sense cap transició. Aquí hauria sigut necessària alguna transició o pot ser un enfocament de tota l'escena fins trobar-lo que no pas tallar el vídeo.

Al 0:18, la transició empleada permet imaginar al noi menjant aquells bocates (com una idea o desig instantani), ja que veiem que té gana pels gestos que realitza prèviament. Aquestes transicions en les que es superposen escenes podrien considerar-se com difuminats, ja que s'esvaeix una per donar pas a un altre.

Efectivament, porta aquest desig a fer-se realitat apropant-se a un Subway mitjançant una transició brusca. Fa ús de la gran quantitat de llum per donar pas de l'anterior escena al establiment desitjat. Aprofita la llum per distanciar-se de la càmera, però, no té en compte que és agressiu pel ulls del qui ho mira.

Al 0:39, un cop dintre del establiment fa ús d'una transició que s'estén des del centre fins als laterals. Tot i que no és incorrecte, crec que altres transicions haguessin sigut més adequades en aquest cas, com un enfocament cap a la porta que es difuminés amb ell menjant.

Per acabar, al igual que al començament, tampoc fa ús de cap transició.

En la meva opinió, en aquest vídeo és fa un abús de transicions sense cap justificació o necessitat. I alhora, serien necessàries transicions introductòries i finals per donar-li més estètica al vídeo. L'ús de transicions permet fer el vídeo més amè, no canviar d'escenes bruscament, però alhora tenint en compte el contingut de les escenes. Com s'ha pogut comprovar, si s'utilitzen de manera abusiva o incorrecte resulten confoses pel qui ho mira.

Anàlisi d'un anunci publicitari (II)

En aquesta entrada tornaré a analitzar l'anunci del Seat Altea XL, tot i que a diferència de l'entrada anterior, on s'analitzen plans, angles i moviments, aquí analitzaré el ritme i el so.

Aquest anunci va ser un gran èxit l'any en el qual es va difondre, no únicament pels elements únicament visuals sinó també pels audiovisuals, és a dir, la música utilitzada va ser un element clau per aconseguir-ho. Els publicistes van utilitzar una bona estratègia per cridar l'atenció, ja que la cançó, anomenada "Los Animales De Dos en Dos" és un tema enganxós i adequat per tots els públics, sobretot pels més petits. A més a més, va ser una traducció especialment creada per l'anunci provinent d'una cançó infantil anomenada "Animals Went Two in Two", tot i que aquesta última estava inspirada en una cançó popular de la guerra civil americana (When Johnny Comes Marching Home).

Pel que fa al so, seria extradiegètic, ja que només l'espectador escolta la música. S'adapta a cada escena del anunci: comença amb un toc misteriós on només s'escolta la veu i se'ns presenta la ubicació, seguit de més musicalitat quan comença a haver més acció, sona l'orquestra al 0:20, donant-li més intensitat al conjunt d'accions que els diferents personatges van realitzant, fins al 0:30 on finalment l'anunci va acabant. 

Pel que fa al ritme es manté estàtic durant tot l'anunci, no es produeix cap augment o lentitud durant les escenes. A més a més les diferents escenes no són lligades per cap transició. 

Seguidament afegeixo les cançons  esmentades abans, la versió infantil i la original: 

Anàlisi d'un fragment d'una pel·lícula

En aquesta entrada analitzaré un fragment de la pel·lícula La Noche del Cazador pel que fa a elements com el color i la llum, tot i que al ser una película gravada al 1955 no permet un extens anàlisi del color ja que únicament es mostra el blanc i negre. 

Pel que fa a la il·luminació, predomina la llum fosca a la major part de tots els fragments de la pel·lícula, ja que la llum permet seguir la pel·lícula més aprop pel que fa a la trama, és a dir, crea ambient i permet seguir-la al llarg de la pel·lícula. Predomina la foscor i ambients nocturns, també apareixen ombres opaques i definides que permeten emfatitzar aquesta sensació. És bastant comú l'ús de llums fosques en pel·lícules de terror, ja que permet crear la sensació de por mitjançant la foscor. Què terrorífic seria una pel·lícula d'horror amb llum suau? Res, ja que al espectador percebria tots els detalls amb la màxima claritat, que no és pas la intenció d'aquestes pel·lícules. Tot i això, en algunes escenes s'emplea la llum suau com és el cas de l'home a la barca o el nen al 6:25, on les ombres semblen estar més difuminades i es poden observar més clarament els detalls, tot i que al ser una opinió subjectiva pot no coincidir en tots els casos.